dimecres, 11 de març de 2009

Connexió: Madrid

Un 11 de març d’ara fa 5 anys, 192 persones van perdre la vida en un dels atemptats més sagnants de la història d’Espanya.

Encara que alguns ho continuen negant, els encarregats d’aquest atac a la població civil van ser els terroristes islamistes que, amb un dispositiu controlat a la perfecció, van fer saltar pels aires diversos trens de rodalies de la ciutat de Madrid.

Avui ha estat un dia d’homenatges, de record a les víctimes, de dolor... En aquests moments crec que tot el que pugui dir és reiterar i repetir tot el que hem sentit al llarg del dia als mitjans de comunicació. Però això sí, us vull recomanar un llibre que estic llegint i que, precisament, parla de l’11-M però des d’un punt de vista molt particular i desconegut.

El llibre en qüestió es titula Conexión Madrid, i ha estat elaborat pels periodistes Ignacio Orovio i Justin Webster. Es tracta d’una investigació sobre els orígens de l’11-M, és a dir, com i per què dos joves immigrants musulmans es van convertir en terroristes yihadistas, van perpetrar un atemptat que va commoure a tot el món i que, finalment, van decidir immolar-se en un pis de Leganés.

diumenge, 1 de març de 2009

Tal com raja

Aquest migdia estava mirant la televisió i de cop i volta m’assabento que ha mort el Pepe Rubianes... L’actor galaico-català, tal i com ell es definia, va anunciar el mes d’abril que es retirava dels escenaris perquè li havien diagnosticat un càncer de pulmó, una malaltia que en menys d’un any ha acabat amb la seva vida.

Polèmic, atrevit i sense pèls a la llengua. Una persona irrepetible, sense por de dir el què pensa, còmic, entranyable, irònic. Sens dubte, estimat però també odiat, mordaç, crític, solidari, intel·ligent... Pepe Rubianes... Tal com raja...

divendres, 13 de febrer de 2009

Una història de inadaptació

Fa una setmana vaig anar a veure el QUÈ, un musical escrit per l’Àlex Mañas, dirigit per l’Àngel Llàcer i sota la direcció musical de Manu Guix.

Podríem dir que l’argument central de l’obra és molt recurrent: cinc delinqüents menors d’edat amb causes obertes, ingressen en un programa de conscienciació de valors mentre esperen una sentència ferma del jutge.
Fins aquí, no és més que un espectacle on hi són presents els tòpics: tensions i baralles entre els protagonistes, agressions físiques i verbals, desconfiança en l’autoritat, desatenció a les dinàmiques de grup... Des d’aquest punt de vista ens pot semblar una obra típica i tòpica de reinserció social, però aquesta història combinada amb la música i la posada en escena la converteixen en un dels musicals més bons que he vist, tenint en compte que no prové d’una franquícia com ara Mamma Mia!, Fama o Cabaret, que abans de l’estrena ja tenen l’èxit assegurat.
Segur que molts de vosaltres penseu que un musical on hi ha al darrere persones conegudes per la factoria Gestmusic i, en concret pel seu pas per OT, pot ser superficial, de poca qualitat o, si més no, no us desperta molta simpatia. Però us asseguro que és tot el contrari.

QUÈ, El nou musical et fa reflexionar, riure i, perquè no, emocionar.

dissabte, 31 de gener de 2009

Pido la palabra

El llibre Pido la palabra. Víctimas del terrorismo: una crónica íntima del periodista Goyo Martínez és, sens dubte, un cant a l’esperança.
Es tracta de la història de Roberto Manrique, un dels ferits de l’atemptat d’Hipercor que va perpetrar la banda terrorista ETA el 19 de juny de l’any 1987 i que va acabar amb la vida de 22 persones. Aquest dia, Manrique estava treballant darrere del mostrador de la carnisseria d’aquests grans magatzems quan, de sobte, va explotar un cotxe bomba i va sembrar el terror. Manrique va aconseguir sobreviure a la tragèdia però aquest daltabaix no el va aconseguir aturar, ja que uns anys més tard va fundar l’Associació Catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes.
Pido la palabra narra, precisament, l’esforç de superació de Roberto Manrique i la necessitat d’ajudar a la resta de persones que, com ell, l’atzar l’ha etiquetat com a víctima del terrorisme.
Amb la lectura d’aquest llibre te n’adones del calvari que passen les mares i les vídues, els pares i els germans cada cop que entren en una habitació on abans estava plena de vida.

Per acabar em quedo amb una afirmació del propi protagonista que diu molt amb poques paraules: La felicidad une, el dolor reúne.

dimarts, 27 de gener de 2009

Reportatge fotogràfic

Les fotografies que podeu veure aquí són realitzades aquest cap de setmana després que el temporal de vent deixés la Colònia Güell pràcticament destrossada, igual que d'altres pobles de la comarca del Baix Llobregat i de la resta de Catalunya. La major part de les fotografies les vaig fer unes hores després de la ventada i també el dia següent, i la resta són d'amics que també van voler deixar constància del desastre que va devastar el poble en qüestió d'una hora.

diumenge, 25 de gener de 2009

Desastre a la Colònia Güell

Per sort ningú a pres mal, però veure-ho en viu i en directe com anava caient un arbre rere l'altre i tot sortia volant pels aires era inevitable no tenir por... He fet moltes fotografies i he gravat molts minuts amb la càmera però encara no he pogut editar-ho perquè ahir ens vem quedar a les fosques bona part del dia i avui ha estat un dia de bojos. Encara que m'agradaria posar un vídeo de collita pròpia, us deixo amb la connexió que aquest migdia la periodista Núria Barcardit ha fet per TV3... Tot ha quedat completament arresat...



dimecres, 5 de novembre de 2008

"Yes, we can"

Sembla que els Estats Units han superat els prejudicis racials, la majoria conservadora que conforme la seva societat i el discurs de la por. Amb un missatge centrat en el canvi, un jove senador de 47 anys anomenat Barack Obama, de pare negre de Kenya i mare blanca de Kansas, s’ha proclamat, després d’un llarg marató, com el nou president de la Casa Blanca.
El somni que va tenir en el seu moment Martin Luther King s’ha fet realitat... Adéu Bush i Benvingut Obama... “Yes, we can”...